Dies de pluja

Hola amics i amigues!

La pluja ha arribat i amb ella els plans més casolans. Per a un dia com avui vos deixe tres pel·lícules que m’encanten i que es combinen a la perfecció amb manta, sofà i pizza o borles/mongetes. La veritat es que jo sóc deixes persones que els encanta cantar sota la pluja, caminar amb les xafa xarcos i arribar a casa mullada de dalt a baix amb un somriure d’orella a orella que es calcat al que faria si encara tinguera deu anys i tornara del cole. Els dies que plovia a l’escola sempre veiem la mateixa pel·lícula a la biblioteca, Labyrinth (1986), Dentro del laberinto, una pel·lícula de Jim Henson en la que l’artista més polifacètic de la seua generació, David Bowie, encarna a Jareth el rei dels Goblins. Aquesta es per a mi és sens cap dubte la primera pel·lícula per a dies de pluja, ja que des de ben menudeta que associe aquesta història als dies de nuvol i de pati banyat.

labyrinth-poster2

La segona pel·lícula que vos propose es Lost in Translation (2004), aquest film de la directora Sofia Coppola ens transporta al japó i a una aventura intercultural i melancòlica que va merèixer l’any 2004 l’Oscar a millor guió original. En ella podem veure a una jovenissima Scarlett Johansson que juntament amb Bill Murray configura una de les parelles més perdudes de la gran pantalla.

scarlett

Finalment vos recomane un clàssic, Le fabuleux destin d’Amélie Poulain (2001), El fabuloso destino de Amelie Poulain, la pel·lícula dirigida pel francès Jean-Pierre Jeunet protagonitzada per Audrey Tatou ens ensenya els racons més pintorescs del barri de Montmartre en Paris a través d’una història genial, divertida i carregada d’innocència i soltat.

poster amelie

Fins demà,

Júlia

Amy

Hola amics i amigues!

Encetem el mes de març amb una nova iniciativa: publicar un post per dia.

Aquest mes comença amb la recent entrega dels Oscar. Com sabeu, el passat diumenge va tenir lloc la celebració més it del món del cinema i com cada any ens hem endut algunes sorpreses i altres decepcions. Els looks d’aquest any han estat criticats i alhora alabats pels estilistes. Per a mi la millor vestida és Jennifer Lawrence, tant el vestit de Dior que va lluir a la red carpet, com el del gran Alexander Wang que portava a la posterior festa de Vanity Fair m’encanten i crec que son un encert. Si voleu veure els looks més interessants ací vos deixe un enllaç amb les fotos de la red carpet i ací el de la festa de Vanity Fair.

amy

Però aquest post no va dels millors vestits ni dels oscar en general, aquest post va dedicat a AMY, el reportatge que s’ha endut un merescut oscar a millor documental. El documental dirigit per Asif Kapadia ens compta la història de la jove Amy Winehouse, la famosa cantant britànica que va morir tràgicament a l’any 2011. El documental ens dona un nou punt de vista sobre l’artista narrat a partir de vídeos familiars que ens mostren la cara més privada d’Amy. És cert que sempre que sorgeix algun documental o film que narra la vida privada dels artistes més famosos els seus familiars corren als mitjans a dir que tot allò que es conta és bastant surrealista i una invenció generada a partir del “mite” que creix al voltant de les celebritats, i tal vegada siga cert, però el que està clar és que aquest tipus de reportatges audiovisuals ens fan sentir un poc més a prop dels nostres ídols.

Pense que el documental en si no te pèrdua i et manté davant la pantalla fins a l’últim moment, tant si ets una fan o no d’Amy la seua vida narrada des d’un punt de vista familiar i amb la veu dels seus amics més íntims et fa comprendre un poc les lletres de “back to black” o “Rehab”. Aquest reportatge ens ajuda a ficar-nos en la pell de l’artista en els moments més complicats i comentats de la seua vida privada aproximant-nos als problemes que patia, segons el documental, des de feia temps.

Amy va tindre una vida complicada, i molt curta però a pesar d’això és una de les artistes britàniques més representatives dels últims anys, la seua veu, la seua forma de vestir, les arracades, el maquillatge o els seus pentinats impossibles ens recordaran sempre aquella xica que cantava i vivia al Camden Town de Londres.

We still miss you, Amy!

Júlia.