25

Hola amics i amigues!

Han passat uns dies en els que he estat bastant desconnectada, la raó principal ha sigut el no parar que han suposat dates tan especials com el meu aniversari, falles, pasqua, viatges… La part bona d’aquests dies sense publicacions és que he tornat carregada de coses per contar-vos. I per on començar? Es complicat escollir quina ha estat la millor part d’aquests dies, però com que he fet 25 anys començaré contant-vos el que ha estat l’aniversari més improvisat i genial que havia pogut imaginar.

La proximitat entre el meu aniversari i les vacances de pasqua fa que al llarg dels anys acumule anècdotes com ara festes sorpresa a la caseta de pasqua bufant la mona, dies de pujar al calvari i baixar cantant aniversari feliç, festes sorpresa a Ferrara (gracie mille a i miei amici italiani! Sempre nel cuore) o bufar el pastis on siga ens ens pille com l’any passat que estava en els meus pares a Amberes on vam celebrar un aniversari amb les millors vistes de la catedral.

Aquest any el meu aniversari va caure dilluns, tot el món tenia plans i semblava que al final seria un dia més, això si, carregat de felicitacions a les xarxes socials! 🙂 Per això vaig anar a Alacant, buscava passar un dia diferent i ho vaig aconseguir. El dinar amb el meu cosí Vicent i el meu pare va ser genial, carregat com sempre d’una conversa immillorable! El matí el vaig passar pel corte inglés on em van maquillar i em van fer un curs expres de maquillatge va estar entretingut i original.

Per a celebrar una data com aquesta com cal vaig tindre un pastís que estava més que bo de “By Torreblanca”, era de xocolate i tenia uns cors enormes de xocolate blanc que no em van durar ni cinc minuts; no va sobrar ni un trosset. Finalment vaig bufar els ciris en família i vaig obrir aquesta nova etapa amb un somriure d’orella a orella!

12910599_10153689396484615_2064426672_n

Dinar Alacant amb Vicent i el Joseph

12899664_10153689396544615_215427759_n

Pastís by torreblanca

Happy 25 B-Day!

Però les sorpreses no s’han quedat en el dia del meu aniversari, les petites celebracions amb els amics, amb pizzes, amb birres i amb dinars compartits amb tots ells a més dels regals que he rebut han fet que aquest any em torne a sentir afortunada! Gràcies!

Fins demà

Júlia

Game of Thrones

Hola amics i amigues!

Avui vaig a recomanar-vos una serie de televisió; es tracta de la serie que més opinions mou a internet: Game of Thrones. Com molts de vosaltres ja sabeu aquesta serie naix de la mà de l’escriptor americà George R.R. Martin. La història està basada en la serie de novel·les cançó de gel i foc que va començar a escriure Martin allà per l’any 1991. L’època es similar a l’edat mitjana i la localització, a pesar de que es purament imaginaria ens recorda bastant a Europa, especialment a Anglaterra. A més a més les disputes que tenen lloc pel poder ens recorden a les famílies més poderoses de l’Anglaterra de finals de l’edat mitjana i principis del renaixement com ara els Tudor, els Lancaster i la casa de York que protagonitzaren la famosa guerra de les dues roses.

A més a més puc dir-vos que aquesta és la serie de televisió que més m’agrada de totes les que podem trobar actualment a la cartellera; no sols per que la història que narra, ni per la força que transmeten els personatges, sinó més bé, per la capacitat de sorprendre’ns que té. Alguns de vosaltres, incapaços d’esperar a saber que passa amb Danaerys, Aria o John Snow després de la primera temporada segurament vau començar a llegir les novel·les, i el més sorprenent és que la serie fins i tot atrau a aquells que hem llegit cada paràgraf escrit per Martin amb entusiasme. Fa un temps la productora HBO ens anunciava que la serie i les novel·les començarien a contar-nos dos histories diferents, alguns ja començàvem a notar que els personatges canviaven i evolucionaven d’una forma bastant diferenciada de la que havíem llegit als llibres. D’aquesta forma la curiositat es tal que cada vegada que HBO publica un nou tràiler de la nova temporada ens deixa un poc bocabadats a tots amb les sorpreses i incògnites que desperta.

A falta de poc més d’un més per al llançament de la nova temporada HBO ens ha deixat noves imatges que són, moltes d’elles inexplicables i incomprensibles. La pregunta del milió que envolta la nova temporada és la de si John Snow està o no viu. Aquesta pregunta sense resposta es la clau de la nova temporada, es la que fomenta amb més intensitat la curiositat dels teleespectadors i la que ens manté enganxats a les cadenes d’Spoilers que es filtren a la ret.

Meeting.png

Que opineu vosaltres sobre el nou Trailer? Viurà John Snow o no? I sobre l’amistat que nasqué la temporada passada entre Danaerys i Tyrion Lannister, que penseu? Jo espere que John no estiga mort, que continue amb el comandament de la guarda de la nit i que Danaerys i els seus dragons no tarden en arribar per vèncer els caminants de gel amb un exèrcit de foc encapçalat per Tyrion, Danaerys i John Snow. Oi que seria fantàstic i emocionant?

Aprofiteu la pluja com a excusa per quedar-vos a casa i vegeu algun dels capítols de la serie, si l’heu seguida vos recomane els últims episodis de la 5a temporada, sinó, comenceu pel principi i deixeu-vos enamorar per la màgia de ponent. I recordeu: Winter is coming!

Fins demà

Júlia

Restaurtant Kalamitsi

Hola amics i amigues!

Avui 8 de març, dia de la dona, he fet una petita visita a la ciutat d’Alacant. Aquesta ciutat situada a uns 170 km al sud de València, també es troba a la vora del mar mediterrani i compta amb un clima genial per passejar i visitar els castells que coronen el seu skyline. La meua visita ha sigut bastant breu, però l’he aprofitada per a dinar en un restaurant grec que m’havien recomanat.

12842484_10153614261219615_2094594008_o-2

Avinguda General Marva

12171935_10153614254589615_2077269685_o

Menú Kalamitsi

El restaurant es troba molt a prop del mar, concretament al Nº 10 del Carrer Valdés; el seu nom és Kalamitsi i compta amb quatre de les cinc bombolles sobre les 93 opinions donades en la web de tripadvisor. Hem escollit el menú del dia ja que avui oferia mussaca que era un dels plats que jo volia provar. Tant els primers com els segons estaven molt encertats. Amb el preu de 9’90€ postre inclòs puc dir-vos que la relació qualitat preu es més que acceptable. Els postres m’han encantat, especialment el pastel de iogurt que hauria repetit de bon grat.

A continuació vos deixe algunes fotografies que he fet per tal de compartir amb tots vosaltres tant alguns racons de la ciutat com l’aspecte tan apetitós del menú grec del Kalamitsi. 

12809819_10153614256179615_450566152_o

Carrers d’Alacant

Primer plat:

12842456_10153614254779615_2144799249_o
Ensalada d’alvocat i pollastre
12809848_10153614254689615_926835525_o
Pasta de full amb carn

Segon Plat:

Mussaca

Mussaca

Postre:

12211304_10153614254654615_227782017_o

Flam, baklava i pastel de iogurt

12596581_10153614254814615_2037799909_o

Restaurant Kalamitsi

Fins demà!

Júlia

Dies de pluja

Hola amics i amigues!

La pluja ha arribat i amb ella els plans més casolans. Per a un dia com avui vos deixe tres pel·lícules que m’encanten i que es combinen a la perfecció amb manta, sofà i pizza o borles/mongetes. La veritat es que jo sóc deixes persones que els encanta cantar sota la pluja, caminar amb les xafa xarcos i arribar a casa mullada de dalt a baix amb un somriure d’orella a orella que es calcat al que faria si encara tinguera deu anys i tornara del cole. Els dies que plovia a l’escola sempre veiem la mateixa pel·lícula a la biblioteca, Labyrinth (1986), Dentro del laberinto, una pel·lícula de Jim Henson en la que l’artista més polifacètic de la seua generació, David Bowie, encarna a Jareth el rei dels Goblins. Aquesta es per a mi és sens cap dubte la primera pel·lícula per a dies de pluja, ja que des de ben menudeta que associe aquesta història als dies de nuvol i de pati banyat.

labyrinth-poster2

La segona pel·lícula que vos propose es Lost in Translation (2004), aquest film de la directora Sofia Coppola ens transporta al japó i a una aventura intercultural i melancòlica que va merèixer l’any 2004 l’Oscar a millor guió original. En ella podem veure a una jovenissima Scarlett Johansson que juntament amb Bill Murray configura una de les parelles més perdudes de la gran pantalla.

scarlett

Finalment vos recomane un clàssic, Le fabuleux destin d’Amélie Poulain (2001), El fabuloso destino de Amelie Poulain, la pel·lícula dirigida pel francès Jean-Pierre Jeunet protagonitzada per Audrey Tatou ens ensenya els racons més pintorescs del barri de Montmartre en Paris a través d’una història genial, divertida i carregada d’innocència i soltat.

poster amelie

Fins demà,

Júlia

Black Kapoor / IKBlue

Hola amics i amigues!

Avui l’artista Anish Kapoor està en boca de tots ja que ha comprat el “Vantablack”, un pigment únic, tan obscur que absorbix el 99,96% de llum. Però pot un artista realment tindre el seu propi color? La relació entre un color i un artista ens recorda al famós International Klein Blue, aquest blau que ara està tan de moda va començar a ser tendència de la mà de Ives Klein, un artista francès conegut per formar part del nouveau réalisme que va patentar sota el seu nom aquesta varietat del blau de Prússia.

La relació entre Klein i el blau va començar allà pels anys seixanta quan les seues obres monocromàtiques van començar a girar al voltant d’aquest color. D’altra banda les obres d’Anish Kapoor van des de representacions de figures geomètriques fins a composicions on els colors tenen una gran importància; Girarà a partir d’ara l’obra de l’artista al voltant del “seu” pigment? Esperem que no abandone les escultures reflexades que tant ens agraden, com podem veure a l’obra “El gran arbre i l’ull” que forma part de la col·lecció del museu Guggenheim de Bilbao i que podeu veure a la següent imatge:

45175_418622929614_3812530_n

Museu Guggenheim de Bilbao 2010

Aprofitant els colors d’aquests grans artistes i l’actualitat de la noticia vos he preparat un look que combina la foscor del negre amb l’elegància del blau Klein:

5G6A6998

5G6A6968

5G6A6973

5G6A6996

Aquest look esta compost per un pantaló skinny bàsic de color negre acompanyat d’una camisa sport bàsica del mateix color. Per a completar i contrastar hem escollit unes sabates de tipus stiletto (salón) en color Ikblue. Per a completar les ulleres de sol de tipus Clubmaster, podeu trobar diferents edicions a la pàgina web Ray-Ban.

Besets,

Júlia

 

To Rome with love (Part 2)

Hola amics i amigues!

Avui vos deixe els cinc racons de pel·lícula que més m’agraden de la ciutat de roma a la segona part del post To rome with Love. Espere que si visiteu la ciutat eterna podau gaudir d’aquests racons càmera en mà i rememoreu els moments més famosos de la història cinematogràfica de la ciutat. A les fotos apareixen les meues cosines Marta i Maria i ma mare.

535424_10151341812844615_1454882290_n

COSINES ROMA 2013

5- Piazza Navona

El quint lloc de la llista es per a la Plaça Navona; es tracta d’una de les places més visitades de la ciutat eterna; fou construïda sobre les restes de l’estadi de Domicià al segle XV. Un dels monuments més importants de la plaça es la font dels quatre rius (Nil, Ganges, Danubi i Riu de la Plata). La font es obra de Gian Lorenxo Bernini i està coronada per l’obelisc de Domicià de 17,6 metres d’alçada. Aquesta obra també forma part del recorregut que trobem al film Angels and demons a través de l’obra de Bernini i dels quatre elements.

4- Fontana de Trevi

En quart lloc ens trobem la Fontana de Trevi; aquest monument s’ha convertit en l’emblema més cinèfil de la ciutat, a la dècada dels cinquanta el film Three coins in the fountain de Jean Negulesco acompanyat d’una cançó de Frank Sinatra va dotar a la font de les tres vies d’una fama que es va reafirmar amb una fantàstica Anita Ekberg que nada despreocupada-ment a la font sota la direcció de Federico Fellini en el film La dolce vitta. Actualment tot aquell que visita la ciutat ha de tirar una moneda de cul a la font per assegurar-te de tornar a Roma en el futur.

              ROMA 2012                                    ROMA 2015

3- Panteon

En tercer lloc trobem el Panteó d’Agripa, és tracta d’un temple que data del segle II d.C. I fou construït a l’època de l’emperador Adriano. La seua alçada es de 43,44 metres i es de planta circular amb una de les cúpules més ben conservades de l’imperi romà. Si et trobes a la ciutat eterna és una de les visites indispensables que has de fer; l’entrada es gratuïta i tal i com ens recorda la pel·lícula Angels and demons és el lloc on es troba la tomba de l’artista renaixentista Raffaello Sanzio.

12576089_10153601614554615_124152494_n

PANTEÓ D’AGRIPA 2015

2- El Vaticà

El segon lloc ens trobem la ciutat del vaticà, el vaticà es l’escenari escollit per Dan Brown per a representar una de les conspiracions més apassionants en les que es veu involucrat Tom Hanks quan interpreta al personatge del rellotge de Mickey Mouse: el professor Robert Langdom a Angels and demons. Una vegada dins del vaticà no hem de perdre l’ocasió de visitar els museus vaticans, on ens trobarem la meravellosa capella sixtina pintada per Michelangelo Buonarroti entre 1508 i 1512 tal i com narra la pel·lícula the agony and the ecstasy, diigida per Carol Reed i protagonitzada per Charlton Heston i Rex Harrison l’any 1965. Si voleu gaudir d’una de les millors vistes de la ciutat aquesta és sens dubte la que ens ofereix la cúpula de Sant Pere, és la cúpula més alta de Roma amb una alçada 136,57 metres. Finalment no podeu deixar de visitar l’església i la plaça de San Pere. La plaça va ser dissenyada per l’artista barroc Gian Lorenzo Bernini.

47362_10151187179114615_205793092_n

CIUTAT DEL VATICÀ 2012

1- El Coliseu

Finalment, el primer lloc en aquesta llista l’ocupa, com no, el símbol de la ciutat eterna, el famós Amfiteatre Flavi que fou construït al segle I d.C. El coliseu ha servit de teló de pel·lícules tan extraordinàries com ara Gladiator de Ridley Scott on Russel Crowe es clava en la pell de Máximo Décimo Merido un general hispànic de l’exercit romà forçat a convertir-se en esclau i a lluitar a mort com a gladiador a l’arena del monument més sanguinari de l’antic imperi romà.

12776_10151157157359615_1890517479_n

COLISEU 2012

12307579_10153416128154615_4764334618372313005_o

COLISEU, VISTA DESDE EL FORUM 2015

Fins demà

Júlia

To Rome with love (Part 1)

 

Hola amics i amigues!

Seguim amb la iniciativa de publicar un post al dia, i avui ho farem parlant d’una de les meues ciutats favorites. Son incomptables les voltes que m’he perdut en la ciutat italiana més famosa de la història ja que per un temps, allà pel 2012, vaig viure tan a prop d’ella que era quasi inevitable anar-hi un cap de setmana si i un altre també.

Roma es una ciutat màgica com ninguna altra i els seus racons enamoren als visitants en cada visita. Tants són els enamorats que entre ells s’inclouen cineastes de la talla de Federico Fellini, William Wyler, Ridley Scott o més recentment Woody Allen. De la mà dels directors i dels films més famoses de la ciutat vos presente el meu TOP 10 dels racons romans de pel·lícula. Aquest TOP 10 estarà dividit en dues publicacions ja que es molta la informació i les coses que vos vull contar de cada un d’els elements que componen la llista.

Rome copia

10- Piazza Venezia

Al desé lloc d’aquesta llista ens trobem la Piazza Venezzia. La Piazza Venezia es troba molt a prop del fòrum romà. Està situada als peus de la colina capitolina on també trobem el monument a Vittorio Emmanuelle II. En aquesta plaça s’emmarca l’inici del film de Woody Allen To rome with love que es basa en el policia de tràfic que es troba normalment al centre de la plaça per guiar els vehicles que transiten aquesta cèntrica zona de la ciutat.

9- Santa maria della vittoria

Aquesta església situada en la Vía XX de Settembre és d’època barroca i fou dissenyada per l’arquitecte barroc Carlo Maderno. La basílica deu part de la seua fama al fet de que conté una de les escultures més famoses de Gian Lorenzo Bernini, tal i com podem veure a la pel·lícula Angels and Demons basada en la novel·la escrita per Dan Brown i dirigida per Ron Howard. L’afluència de visitants a aquesta església romana ha augmentat després del film i de la recent restauració de la peça escultòrica que narra la transverberació viscuda en primera persona per la santa avilesa Teresa de Jesús, fundadora de l’ordre de les Carmelites Descalçades.

12784234_10153601611889615_1057313805_n

ROMA 2015

8- Bocca della verità

La bocca della verità és troba al pòrtic de l’església de Santa Maria in Cosmedin. És tracta d’una escultura de marbre de forma circular que pertany a l’època romana, al voltant del segle I d.C. Amb 1,75 metres de diàmetre es creu que es tracta d’una tapa del clavegueram ja que la Cloaca Maxima passava molt a prop de l’església. La seua fama es deu a la seua aparició dins la pel·lícula Vacaciones en Roma de Audrey Hepburn i Gregory Peck on es narra la llegenda que diu que aquell que conta una mentida mentre té introduïda la mà dins la boca de l’escultura pedra la mà pel mos de l’efigie.

598433_10151187171569615_2072462951_n

ROMA 2012

 

7- Trastévere

El Trastévere és el barri situat a la vora oest del riu Tiber, el seu nou prové del llatí trans Tiberis i significa exactament això: més enllà del riu Tiber. Passejar per aquest barri és un luxe a l’igual que menjar, ja que és una de les millors zones de restaurants de la ciutat eterna. El barri més bohemi de roma ha conservat el seu encant medieval a través del temps i és quan cau la nit quan els turistes i estudiants prenen els carrers del trastévere, els pubs i bars, per gaudir del bon temps i beure alguna que altra birra. A més el barri és un dels protagonistes de la trama de la pel·lícula de Woody Allen To rome with love.

 ROMA 2012                                      ROMA 2015

6- Piazza Spagna

La Piazza di Spagna és un dels llocs imprescindibles de la ciutat de roma. Audrey Hepburn i Gregory Peck ens mostren cada detall de l’escalinata de 135 escalons dissenyada per Alessandro Specci i Francesco de Sanctis l’any 1721 per tal de connectar la plaça amb l’església de la Trinità di Monti. En el film podem veure a una jove Audrey que menja un gelatto, un dels postres més cèlebres de la ciutat, mentre camina per aquest espai idíl·lic. Si visites la Piazza di Spagna no deixes de fixar-te en la font que trobem als peus de l’escalinata, la fontana della barcaccia es una obra de Pietro Bernini, pare de Gian Lorenzo Bernini.

sabrina.jpg

Audrey Hepburn 1953

Fins demà,

Júlia

 

 

 

 

Amy

Hola amics i amigues!

Encetem el mes de març amb una nova iniciativa: publicar un post per dia.

Aquest mes comença amb la recent entrega dels Oscar. Com sabeu, el passat diumenge va tenir lloc la celebració més it del món del cinema i com cada any ens hem endut algunes sorpreses i altres decepcions. Els looks d’aquest any han estat criticats i alhora alabats pels estilistes. Per a mi la millor vestida és Jennifer Lawrence, tant el vestit de Dior que va lluir a la red carpet, com el del gran Alexander Wang que portava a la posterior festa de Vanity Fair m’encanten i crec que son un encert. Si voleu veure els looks més interessants ací vos deixe un enllaç amb les fotos de la red carpet i ací el de la festa de Vanity Fair.

amy

Però aquest post no va dels millors vestits ni dels oscar en general, aquest post va dedicat a AMY, el reportatge que s’ha endut un merescut oscar a millor documental. El documental dirigit per Asif Kapadia ens compta la història de la jove Amy Winehouse, la famosa cantant britànica que va morir tràgicament a l’any 2011. El documental ens dona un nou punt de vista sobre l’artista narrat a partir de vídeos familiars que ens mostren la cara més privada d’Amy. És cert que sempre que sorgeix algun documental o film que narra la vida privada dels artistes més famosos els seus familiars corren als mitjans a dir que tot allò que es conta és bastant surrealista i una invenció generada a partir del “mite” que creix al voltant de les celebritats, i tal vegada siga cert, però el que està clar és que aquest tipus de reportatges audiovisuals ens fan sentir un poc més a prop dels nostres ídols.

Pense que el documental en si no te pèrdua i et manté davant la pantalla fins a l’últim moment, tant si ets una fan o no d’Amy la seua vida narrada des d’un punt de vista familiar i amb la veu dels seus amics més íntims et fa comprendre un poc les lletres de “back to black” o “Rehab”. Aquest reportatge ens ajuda a ficar-nos en la pell de l’artista en els moments més complicats i comentats de la seua vida privada aproximant-nos als problemes que patia, segons el documental, des de feia temps.

Amy va tindre una vida complicada, i molt curta però a pesar d’això és una de les artistes britàniques més representatives dels últims anys, la seua veu, la seua forma de vestir, les arracades, el maquillatge o els seus pentinats impossibles ens recordaran sempre aquella xica que cantava i vivia al Camden Town de Londres.

We still miss you, Amy!

Júlia.